presentar-me en el circuit de la dansa, igual que en de l'art, sempre m'ha resultat complexe. crec que durant molt de temps he fugit de les etiquetes i sóc d'aquestes persones que no sent gaire afinitat per sentir-se representada per les mateixes. més aviat hi desconfio del seu hermetisme i la manca de relativitat que s'hi amaga darrera d'entendre la identitat com a sinònim d'estabilitat. m'agrada pensar que alguna cosa sempre s'està movent, inclús en la quietud i el silenci, en la pausa hi roman el batec d'allò viu i inhert alhora. per mi, en el res més absolut també resideix una constant vital que voldria entendre com l'origen més primigenia de la dansa, i per aquesta regla de tres, si tot es mou de forma inconscient, si tot cos es troba en estat de resonancia i vibració sense ni tan sols saber-ho, tothom està subjecte a considerar-se ballarina. però bueno tota aquesta primera parrafada per intentar justificar que sí, que sóc ballarina i que aquí comparteixo el meu camí fins a atrevir-me a presentar-me com a tal.

la cosa es remonta a quan vaig continuar d'adolescent amb unes ganes neguitoses de prendre classes a diferents escoles del meu barri de l'hospitalet de llobregat. provinc doncs, de les tardes de danses urbanes amb la meves amigues i la meva germana laia, d'haver viscut poc carrer però està molt conectada a la passió pel ritme, el valor de la familia i l'esforç i dedicació. a mesura que pasen els anys anyoro conectar amb la meva pròpia sensibilitat: el cos i el moviment em demanen a crits muts escoltar el seu interior. és en aquest moment quan entro en contacte amb la dansa contemporània i les eines psicosomàtiques que aquesta m'aporta, alimentant el desig de la meva intuïció. paral.lelament, em trobu amb la necessitat d'explorar l'anhel del potencial creatiu. en acabar el grau en arts i disseny de l'escola massana (2016-2020) m'he empapat del pensament crític contemporani de la barcelona postpandèmica i ho he fet amb autogestió i empoderaneaprenent, confiant en el fer processual col.lectiu i descobrint la quantitat de saber inmesurable que aporta la metodologia estètica des d'un interès àptic. la corporalitat esdevé l'acompanyament d'un anhel propioceptiu de co_habitar el món, un regal inèdit ple d'afectes i cures cap als vincles, mentres passegem pels carrers del raval. aquestes ganes irrefrenables de moure, saber i compartir amb altres des del cos m'han portat a iniciar, per la meva sorpresa, el estudis de Pedagogia de la Dansa (CSD, Institut del Teatre) des del 2020 fins l'actualitat, on descobreixo el foc de la pelvis, les inèrcies de l'espai en les improvisacions col.lectives, el contagi del rebot foklòric, la memòria ferida de la terra flamenca, omplint-me i desplegant un ventall de molts altres camins possibles...

inmersa en aquesta aventura i repte d'atrevir-me a presentar-me en el circuit de la dansa avui escullo narrar aquesta història d'aquesta manera, per tal d'intentar justificar que sí, que sóc ballarina però que més enllà d'axiò, li donu moltes voltes a tot i vull seguir confiant que, en el fons, estic aquí de passada, per continuar .

Actualment els seus eixos d’inquietut son la construcció d’eines per a una corporalitat afectiva posant el focus en els processos col.laboratius així com la a creació col.lectiva de dispositius de trobada generant espais on compartir aprenentatges encarnats des d’una perspectiva comunitaria. En definitiva, vol indagar en la potencia col.lectiva en i de moviment i la politització de la cura del cos entre cossos, investigant un llenguatge propi mitjançant la improvisació i la fusió d’estils nodrit per aquestes referències i interessos híbrids que beuen d’una pluralitat de camps de saber diferents